(Jordi Mogas) | 2007-10-08, 11-23-04 | 233 comentaris

Com a conseqüència del genocidi que vol dur a terme fa tres segles l’estat espanyol s’han aixecat les veus i també les armes, només cal revisar superficialment “Transició” ençà per adonar-nos que estem en guerra (si aprofundíssim ens faríem escarafalls de moltes coses). La resposta ha sorgit bàsicament a Euskal Herria i a Catalunya  (Països Catalans). Així com l’estat disposa d’unes forces armades que “tenen com a missió garantir la sobirania d’espanya i garantir-ne la integritat territorial”, els pobles oprimits també s’han volgut expressar per tots els mitjans possibles. I si ja fa anys que aquesta lluita dura, encara ara és viva i plena de sentit.

Al poble Basc tenim un clar i inequívoc exemple de la guerra contra espanya. La primera víctima mortal de l’organització Euskadi Ta Askatasuna es va produir encara no fa quaranta anys i fou un guàrdia civil (hi ha qui diu que la primera va ser el 1960, però aquesta informació és sovint desmentida). Des d’aleshores han mort gràcies a la lluita armada gairebé 500 policies (membres de les forces armades espanyoles o dels cossos policials), i també n’han hagut de pagar el preu més de 300 civils. Algunes accions han estat molt protestades per la ciutadania i d’altres, en canvi, celebrades per molta gent com és el cas de l’atemptat a en Carrero-Blanco.

A Catalunya, per la seva banda, no podem deixar de reconèixer que mai ha reeixit especialment la lluita mitjançant violència. No obstant això és innegable que també el moviment ha estat present en la nostra història. També cap al final del franquisme apareix el Front d’Alliberament de Catalunya, amb més de cent atemptats, però poques morts. Més tard ressorgeix l’Exèrcit Popular Català (EPOCA), amb assassinats d’un gran ressò públic i, fins i tot, s’opina que aleshores era l’organització armada de resistència amb més potencial de l’estat espanyol (superant ETA). Quan es va dissoldre, el 1979, gran part de la militància va a passar a formar part de Terra Lliure, que és el grup armat amb més renom de les terres catalanes.

L’estat contra els pobles conquerits ha utilitzat diversos mètodes destructius. Fins a tal punt que ha estat condemnat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans (a Estrasburg) arrel de les tortures que va practicar contra molts independentistes catalans l’any 1992. La sistemàtica persecució als nacionalismes es val del seu poder i potestat per fer lleis, mitjançant les quals il·legalitzen diaris escrits en èuscar i organitzacions polítiques (repeteixo, polítiques) vulnerant els drets de llibertats. Destaca la llei antiterrorista que es van inventar per atemorir més la gent: utilitzen aquesta pràctica inhumana on t’incomuniquen durant uns dies en els quals qui sap què pot passar-te. També han produït morts.

Actualment la premsa parla de diversos temes. A Euskal Herria veiem com detenen militants polítics a desenes mentre estan reunits; per empresonar-los incondicionalment. ETA encara no s’ha pronunciat però recordem que segueix activa. Contra Catalunya, l’estat espanyol utilitza el terrorisme amenaçant a altres països per tal d’abatre la projecció internacional de les nostres seleccions esportives pròpies. I d’un fet banal com és cremar un símbol espanyol se n’ha fet un gran enrenou i en resposta a l’atac espanyol contra la llibertat d’expressió ara tot el poble s’alça. Estem davant d’una revolta popular que feia molts anys que no vivia el nostre país. Milers de persones s’han rebel·lat i de mica en mica tots els pobles i ciutats de la nació catalana, especialment al Principat, fan palès el seu rebuig a un rei que, entre molts altres motius, rebutgem en tant que li correspon el comandament suprem de les forces armades espanyoles.

Per tant, la fi de l’època dictatorial no ha portat bonança politico-militar sinó que s’ha mantingut una confrontació violenta entre l’estat unitari i els pobles independentistes. Diverses organitzacions armades d’alliberament nacional s’han contraposat a l’existència d’un estat amb unes forces armades i altres recursos. Ens segueixen negant drets fonamentals com el de l’autodeterminació dels pobles. Ara mateix tenim estesa una revolta popular aquí i un atac contundent contra l’esquerra abertzale. La sang no vessa excessivament, ara per ara, però els ànims estan molt moguts. En una confrontació bèl·lica no només hi compten els atemptats mortals; tot l’assetjament contra l’enemic per afeblir-lo i vèncer-lo té valor. I si bé la població no està obligada a prendre partit en aquest afer, no són pocs els que hi participen. És per tot això que no ho puc veure d’altra manera: estem en guerra. O més ben dit: la guerra continua.